Aquest video es dia a la platja amb els amics, i bé és una recopilació de caigudes força divertides.

"La vida así no és digna"

Segons el diccionaria de llengua catalana de IEC, vol dir:

Eutenàsia: Mort sense sofriment

Hi han dos tipus d’eutanàsia, l'activa que és la mort provocada a una persona amb alguna malaltia, i la passiva que es dona quan al malalt se li deixa de subministrar els mitjans per prolongar-li la vida al pacient.

Són solament quatre els països europeus que accepten l’eutanàsia, però tots amb les seves variants. Aquest són Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Suïssa.

Personalment, jo em trobo en un "dilema" alhora de decidir si trobo bé l’eutanàsia o no. Sóc una persona bastant optimista cap a la vida, i no arribo a ser capaç de posar-me en la pell d'alguna persona que pateixi tant fins al punt de voler "desaparèixer" com qui diu. Puc parlar d'una petita experiència que vaig viure fa cosa de cinc anys enrere: El meu avi, a causa d'una embòlia cerebral, va anar deu anys en cadira de rodes, i els últims tres de la seva vida al llit. La meva avia se’n feia càrrec d'ell, li donava de menjar, el vestia, el rentava i li donava totes les atencions possibles. De cop i volta, va empitjorar. Menjava poquíssim, les seves mans cada cop estaven més tancades, fins al punt d'arribar a fer-se sang amb les ungles, també més dèbil i amb dificultats respiratòries. Em feia veritable pena veure’l així, a més la meva avia patia. Finalment va morir al cap de dos mesos d'estar en aquest estat. Ell no tenia pas massa consciència del que passava al seu voltant, i quan em poso a pensar en que si que en pogués tenir, potser ell hagués volgut morir i deixar de patir.

Tot i el meu escrit, no en trec aigua clara sobre la meva opinió sobre l’eutanàsia. Únicament puc dir, que tothom amb prou consciència, es capaç de decidir el seu destí. Ara voldria finalitzar amb una frase de la pel•lícula Mar adentro: "La vida así no és digna, y la muerte siempre esta allí"

Cobardes

Sota la direcció de José Corbacho i amb l'aparició de cares conegudes com Paz Padilla, al 2008 va arribar als cinemes "Cobardes". El film tracta el tema del creixent bulling, des del punt de vista viscut per la víctima, Gaby, i de l'assetjador, Guille.

També la pel·lícula ens mostra que l'assetjament escolar, no sols afecta al nen/a que el pateix, sinó que també arrossega una sèrie de problemes dins l'ambient familiar. La por és compartida tant pels pares com pels fills, encara que temen coses diferents.

Crec que el film es podria passar a les hores de tutoria en cursos entre segon i tercer de la ESO. Trobo que és una manera més entretinguda, de donar a conèixer el que pot arribar a comportar aquest actes, i sobretot fer reflexionar.

Com està l'educació

Aquí tenim una mostra del programa del cor "Sálvame". En aquesta ocasió, el boom no ha estat una baralla entre els assistents o una parella enganxada in fraganti, no. Belén Esteban té molt clar que és una dona culte i intel·ligent, però els seus companys no n'estan massa segurs d'això. Per demostrar que té raó, fa una classe espectacular d'història.




Veient aquest vídeo segur que et rius força, però realment si et poses a pensar, fa pena. Es pot pensar que ho fan a propòsit per vendre més, i si es així es bastant patètic. Però es clar, aquests programes viuen d'això, de treure els draps bruts de la gent, i a l'audiència malauradament, els hi atrau.

Aquest vídeo és del programa “Diario de Patricia”. I com molts potser ja sabeu, tothom que tingui alguna cosa a explicar de la seva vida hi pot anar, ja sigui per anunciar públicament el seu amor, demanar a algú que canvïi el seu comportament, trobar a algú o explicar que tenen una malaltia molt greu i demanen ajuda als telespectadors... i més. En aquest tros d’un programa, venen un noi i una noia per una amiga seva, per dir-li que canvïi. Mireu:




Senyores i senyors això és amistat! Que bons amics. Si clar, en el fons no és tan lletja no? Trobo que està molt bé ser sincer, però hi han maneres de dir les coses. Ha quedat prou clar que la fam de sortir a la televisió i tenir uns minuts de glòria, pot més que el sentit de l’empatia i el sentiment humà.

El perquè d’aquest blog

No he fet pas aquest blog perquè em vingués de gust, sinó que és un treball que hem de fer per a l’hora de tecnologia.
La veritat mai m’han interessat aquest llocs web, ja que mai he tingut cap motiu ni per crear-ne un ni per seguir-ne. I així estic, que no se pas exactament en què es centrarà la informació futurament penjada aquí. En definitiva que penjaré les coses que hem semblen interessants, i que potser a algú, potser, li agradi.

Apa areu!